dilluns, novembre 21, 2011

UNA MAMA QUE FA HISTÒRIA


(Traducción más abajo) La Mirashka té un bloc que es diu “Hi veig doble”, no és que hagi begut massa ni tampoc té cap problema a la vista que jo sàpiga, res d’això, el que li passa és que te dues nenes bessones (ho aclareixo per a qui no la conegui). Doncs la Mirashka m’ha passat aquest premi que va iniciar l’Anna com a celebració de les seves primeres 100 entrades. Aquest premi demana que expliqui algun record de la meva vida com a filla.

Quan era petita m’agradava molt que m’expliquessin coses encara que moltes ni m’anaven ni em venien. Fa anys a Barcelona se n’anava molt més sovint la llum que no pas ara i recordo especialment aquells vespres a la llum d’una espelma quan la mare i la tieta àvia, que vivia amb nosaltres, feien un repàs exhaustiu de la gent del seu poble amb tota mena de xafarderies, que si la Pepa de Cal Bargalló això, que si la Maria de Cala Masa allò altre. Jo no coneixia a ningú d’aquella gent però m’agradaven aquelles històries i feia tota mena de preguntes per acabar de ficar-me en situació. Em distreia amb ben poca cosa.

Aquest premi s’ha de passar a dues persones i jo he triat aaaaa:

--------------------------------------------------------------------------------------------------
La Mirashka tiene un blog que se llama “Hi veig doble”, no es que acostumbre a beber en exceso ni que tenga ningún problema en la vista que yo sepa, nada de eso, lo que le pasa es que tiene dos hijas mellizas (lo aclaro para quien no la conozca). Pues Mirashka me ha pasado este premio que inició Anna como celebración de sus 100 primeras entradas. Este premio pide que explique algun recuerdo de mi vida como hija.

Cuando era pequeña me gustaba mucho que me explicaran historias, aunque algunas no me incumbieran lo más mínimo. Hace años en Barcelona la luz se iba más a menudo de lo que se va ahora y recuerdo especialmente aquellos atardeceres a la luz de una vela cuando mi madre y mi tía abuela, que vivía con nosotros, les daba por hacer un repaso exhaustivo de la gente de su pueblo con toda clase de chismes, que si la Pepa de Cal Bargalló esto, que si la María de Cala Masa aquello otro. Yo no conocía a nadie pero me gustaban aquellas historias y me dedicaba a interrogarlas para acabar de meterme en situación. Me distraía con poca cosa.

Este premio se tiene que pasar a dos personas y yo elijo aaaaa:

13 comentaris:

Asun ha dit...

Es cierto, lo de los apagones de luz estaba antes a la orden del día. Siempre había velas guardadas por los cajones.

A mí también me encantaba oir todos esos chascarrillos de gentes y anécdotas aunque no supiera de quien estaban hablando. Supongo que como no teníamos televisión era una forma de entretenerse.

Besos

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Gemma, està bé això que les mares us aneu passant un premi les unes a les altres, és que he fet un petit treball d'investigació...
Si creus que el proper post que posaré et sona d'alguna cosa, és que fa dues tardors que el vaig posar i com que aleshores gairebé no tenia seguidors, he pensat que el podia repetir...
Una abraçada i ves fent història!!!
M. Roser

Merche Pallarés ha dit...

Pues no recuerdo, de pequeña en Euskadi, que se fuera la luz tan a menudo... Porque luego en Toronto no se iba nunca. De hecho en Canada ¡ni se pagaba la luz y el agua! Puede que mis recuerdos (sobre apagones) que más prevalecen son los de mis años en Canada. Besotes, M.

P.D.Este viernes voy a Barcelona pero vuelvo temprano no sé si dará tiempo a vernos y el 1 de diciembre me voy a Vancouver hasta mediados de enero.

anna ha dit...

M'encanta el record...i m'hi reconec. Jo també he estat sempre una nena fascinada per les històries que explicaven els grans.

Abejita de la Vega ha dit...

Me encanta la pintura griega, aunque probablemente representaba a una nodriza y no a una madre.

A los niños nos encantaban los cotilleos porque tratábamos de captar el mundo de los mayores. Muchos niños de ahora sabrán de la Belén Esteban más que de la vecina que se desapartó del marido y se arrejuntó con no sé quién.

Besos

Mirashka ha dit...

Aquí la borratxina... si, al meu poble també se n'anava sovint la llum (de fet, no fa tant que ja no marxa a la primera...) i també aprofitàvem per explicar històries! Imagina't, a ca la perruquera tot se sap!!!!

Ester ha dit...

Em reconec una mica en això d'escoltar les històries (que moltes vegades ni entenía de què parlaven!!) que explicaven els grans de "la fulanita" i "la menganita".

Després quan vaig ser una mica més gran intentava ficar cullerada sempre que podia! jaja

Esther ha dit...

Vaja que tenies ja la vena "cotillona", no? Jaja! Que bo :-)

Euphorbia ha dit...

ASUN, antes nos entreteníamos más que ahora con cualquier cosa.
Besos

M.ROSER, ja miraré la teva entrada quan la publiquis. Petons

MERCHE, yo tengo libre a partir de las 10 de la mañana más o menos, osea que si vienes sobre ese horario nos podemos encontrar.

ANNA, era entretingut i ho recordo amb carinyo, quines coses.

ABEJITA, pues más lógico sería chismorrear sobre alguien a quien puedes encontrarte por la calle que sobre una desconocida de la tele... bueno, cotilleo similar al fin y al cabo, jeje.

MIRASHKA, segur que la perruqueria debia ser una bona font d'informació. Jo quan vaig a la meva m'ho passo bomba amb la meva perruquera que té molta gràcia comentant les notícies de les revistes.

ESTHER, sí, jeje.

Enrique ha dit...

Me alegro por el premio. ¡Felicidades!

Besos.

Euphorbia ha dit...

ENRIQUE, gracias guapo.

conxi ha dit...

Moltes gràcies pel premi! Em fa molta ilu!
Doncs al meu poble només marxava el llum després d'alguna tempesta i no gaire sovint (però més que ara). Però sí que recordo els meus parents buscant les lots per veure si havia saltat l'automàtic...

Pedro Ojeda Escudero ha dit...

a mí también me gustaba que me contaran historias y contarlas...
Buen recuerdo.
Besos.